HAN DE DIR QUE NO SÓN LA MATEIXA COSA, PERQUÈ PER A LA GENT NO ESTÀ CLAR

Costa de creure. El més important que tenen a dir en plena campanya sobre qui voldrien posar al capdavant del govern és això: Rubalcaba no és el mateix que Rajoy.

És com un reconeixement públic de la seva incapacitat per transmetre alguna idea engrescadora, que animi la ciutadania a defensar un projecte o si més no alguna millora.

"Ja sabem -sembla que diguin- que no inspirem cap mena de confiança, però heu de tenir en compte que si governa el candidat de la dreta genuïna la cosa serà encara pitjor. Més val que voteu pel dolent conegut".

El més trist de tot, però, és que efectivament s'anuncia un futur brutal. Per a Catalunya i per a qualsevol altre poble, el pròxim govern, que amb tota seguretat presidirà Rajoy, portarà desastres sense pal·liatius. Previsiblement, el PP privatitzarà encara més l’economia, rebaixarà fins no se sap quins extrems les prestacions socials, obligarà la gent a treballar a canvi de qualsevol salari i sense seguretat en el futur, reimplantarà normes del passat per fer retrocedir els drets de les dones, negarà de manera encara més taxativa la capacitat de les nacions a decidir per elles mateixes, consolidarà els privilegis de l’església catòlica...

Però l’oportunitat de fer-ho li ha servit el PSOE, que no s’ha atrevit a qüestionar ni una mica el poder dels acumuladors de fortunes ni està en condicions de defensar millores per a la gent treballadora. Es diuen socialistes però ja ni recorden el motiu.

Davant el període de foscor que s’acosta, només s’atreveixen a defensar-se i exclamar horroritzats que el que pensa tanta i tanta gent no és veritat: que no són la mateixa cosa.

VIURE DE LA POLÍTICA

La publicació de sous i patrimonis dels diputats ha aixecat una polseguera innecessària, que distreu l’atenció i dificulta que es pari sobre un dels problemes més greus en el funcionament de gairebé totes les societats que coneixem... per no dir totes: la professionalització de la política, que fa que tanta i tanta gent entengui aquesta activitat no només com a terreny propici per a la satisfacció de les ambicions personals, que ja és prou preocupant, si no com a única i permanent forma de guanyar-se la vida, com a plataforma de llançament cap a activitats més lucratives o com a braç de poderosos grups de pressió.

Està bé que es facin públics els ingressos i propietats de tot aquell que es consideri dipositari de la representació de la voluntat popular, però avui no val la pena entretenir-se gaire en comparacions entre uns i altres. Qui els tingui irregulars, els ingressos i propietats, no els haurà declarat ni els declararà. Costa creure que entre tots els diputats i senadors actuals no hi hagi un capitalista de debò... Cert que en el repartiment de papers de la societat que ens toca viure, els polítics actuen com a servidors disciplinats dels autèntics amos de l’economia, que no acostumen exercir directament les tasques administratives. Les tenen encarregades als governants, encara que s’hagin conegut nombrosos contraexemples.

De moment no s’han descobert antídots contra el verí de la burocràcia ni remeis contra l’addicció a agafar-se amb aferrissament a la cadira del despatx, per miserable que sigui. La corrupció entre  governants i càrrecs públics pot tenir una dimensió més gran o més petita, però sempre n’hi ha. La resignació davant d’aquest fet, però, és la pitjor recepta.

La transparència, pel contrari, és bona cosa i en cal molta més. Cal rebaixar fins el nivell zero la tolerància davant qualsevol finançament irregular, intercanvi de favors, atorgament de privilegis, contractació no justificada, licitació manegada, planificació urbanística feta a mida d’interessos privats, desviament de diners públics, subvenció corrupta, endeutament il·legítim, privatització de bens de tothom...

Segur que es pot avançar per aquest camí, que sembla llarg, però caldrà posar mitjans que impedeixin l’acumulació i abús de les eines de poder administratiu. No serà un procés senzill ni és possible descriure en poques paraules com ha de ser, però sí es poden donar si més no algunes pistes sobre línies d’actuació.

Caldria fer impossible, per exemple, la permanència en càrrecs de representació durant períodes massa llargs. La rotació hauria de ser una norma. S’ha de desaparèixer la política com a professió. Governants i representants han de mantenir lligams estrets amb els seus oficis de procedència, per tal de poder reciclar-se i reintegrar-se a la vida laboral en qualsevol moment.

Qualsevol ciutadà ha de poder triar no només una papereta d’un partit cada vegada que es convoquen eleccions, sinó que ha de tenir l’oportunitat real de participar en l’elaboració de programes i llistes de candidats i, després, ha de poder votar en favor de persones concretes, amb llistes obertes.

Cal racionalitzar les campanyes electorals, facilitar l’explicació de programes, garantir la igualtat d’oportunitats, limitar seriosament les despeses en publicitat...

Cal multiplicar els mecanismes de seguiment de l’activitat política de cada representant, a les cambres legislatives, els òrgans de govern i institucions de les que formi part. La revocabilitat d’un càrrec, democràticament regulada, ha de ser una facultat real a disposició de la ciutadania.

La consulta a la població sobre grans decisions han de ser una pràctica freqüent, per part de qualsevol administració, al seu nivell.

ANUNCI DE CÀSTIG SOBRE ELS INDIGNATS

El departament d’Interior de la Generalitat farà públiques ben aviat acusacions formals contra algunes de les persones que han participat en les mobilitzacions dels indignats.

El passat 9 d’agost el conseller Felip Puig va explicar que els Mossos d’Esquadra i la fiscalia havien treballat en la identificació dels organitzadors de la manifestació del 15 de juny a les portes del parc de la Ciutadella i del “bloqueig al Parlament”.

Va dir que cap al mes de setembre hi hauria novetats. Caldrà veure de quina naturalesa seran, però per començar a fer-se una idea, convé recordar el que deien el mateix Felip Puig i el president Artur Mas després dels desallotjaments de plaça Catalunya i dels accessos al Parc de la Ciutadella, el passats mesos de maig i juny.

Van assegurar que hi van haver episodis d’extrema violència i “ganes ferotges de batalla campal”, per part dels indignats.  Els mossos, segons ells, van haver de fer front a una nova “kale borroka”. Van parlar de “guerrilla urbana”, de “professionals del desordre públic i el trencament de la convivència”. Recorden? Semblava que havien perdut el sentit de la mesura.

No es tracta d’ignorar l’actitud lamentable d’alguns individus que intenten trencar gratuïtament el caràcter pacífic tant de manifestacions de protesta com de determinades celebracions. Gent exaltada i fins i tot una mica malalta n’hi ha a tot arreu, però se suposa que quan un governant vol explicar una operació policial de grans dimensions ho fa per justificar una acció proporcional a un fenomen realment seriós i no per referir-se a fets anecdòtics.

Què haurien dit si una part més o menys significativa dels milers de persones que hi havia a la Plaça de Catalunya el 27 de maig, o a la vora del Parlament els dies 14 i 15 hagués estat efectivament disposada a recórrer a la violència? Imaginen què hauria passat si, posem per cas, entre els concentrats hi hagués realment un nombre significatiu de gent disposada a defensar-se organitzadament de les càrregues de la policia?

Com haurien qualificat una explosió social de violència similar a la viscuda aquest agost a diferents ciutats del Regne Unit? Haurien de reservar alguna paraula, algun qualificatiu, per si un dia d’aquests la desesperació de joves sense futur s’expressa de manera similar a algunes poblacions espanyoles.  

Perquè aquesta obstinació de presentar els indignats com a un moviment format per gent perillosa?

Se sap que el 15 de juny hi va haver algú que va insultar i empènyer el diputat cec Josep Maria Llop, que altres van escopir i pintar el clatell d’en Joan Boada i que probablement els mateixos van fer una creu a la jaqueta de la Montserrat Tura. Era gent elemental i primària, evidentment. Però què més va passar a banda de les accions d’una petita colla de brètols que potser no eren res més que provocadors? Tura, Boada i Puig saben molt bé que també n'hi ha d’això. Sembla ser que, a més, una pedra va caure sobre el cos de Celestino Corbacho. Potser si, però no consta que l’ex-ministre prengués mal.

I què més? Res més ressenyable. La immensa majoria de les persones que es trobaven en aquells carrers des de la tarda anterior eren pacífiques, civilitzades i normals. Tant o més normals que els honorables diputats als qui simbòlicament barraven el pas. Ho feien quan la cambra parlamentària es disposava a imposar sacrificis econòmics extraordinaris a la població. Mesures serioses de retall de prestacions socials i sanitàries, a banda de la permanent protecció dels interessos dels autèntics responsables de la crisi.

Felip Puig, en seu parlamentària, va anunciar la creació d’una nova unitat permanent dels Mossos d’Esquadra contra els antisistema. Va informar sobre la dedicació en exclusiva d’un fiscal i dos comissaris a la investigació dels fets. Va parlar de gent que “utilitza barroerament un moviment social per intentar trencar el sistema i avortar les nostres institucions, amb violència desbordant, de grups que “tiren la pedra i aixequen les mans”, especialment perillosos perquè "mobilitzen molta gent" i "difonen informacions falses".

“Anirem a totes”, va dir.

Només els sectaris poden creure en l’existència de “professionals del desordre públic i la violència urbana” que va assenyalar Felip Puig. Si hi hagués professionals, hi hauria d’haver empresa, organització que remuneri, negoci, beneficis...

És absurda i evidentment falsa aquesta suposició, però el conseller insistia i va anar fent el “farol” cada cop més gros. Va arribar a dir literalment que cal detenir els antisistema “que utilitzen avenços tecnològics per organitzar-se criminalment i actuar de manera delictiva”. Quina dirà aquest setembre?

I perquè no hi ha ni un sol diputat que hagi fet el gest de posar una mica les coses al seu lloc? Més aviat el contrari. Es van limitar a condemnar unànimement l’acció de protesta davant el Parlament, ho van qualificar com un atemptat greu contra la democràcia i li van retreure al conseller la manca de protecció de la seva seguretat. Es veu que no n'hi havia prou amb el tancament del Parc de la Ciutadella, el desplegament de  400 mossos a la zona, els 8 helicòpters, furgones per tot arreu, fins i tot per traslladar diputats, i l’acció irregular de policies convenientment disfressats de “manifestants radicals”.

Governants i parlamentaris sembla que de vegades es fiquin en un concurs  per veure qui la diu més grossa.

Probablement els irrita l’extensió d’una idea nascuda del moviment dels indignats: “Ningú, ningú, ningú no ens representa”. Però això no justifica que s’enredin en aquesta cadena de despropòsits, en la que també hi juguen un paper important els mitjans de comunicació.

Hi ha dies, realment, en els que l’ofici d’informar es torna miserable.

Sovint veiem com editorialistes i tertulians deformen deliberadament la naturalesa del moviment dels indignats i ignoren el seu caràcter indiscutiblement pacífic.

El 16 de juny, gairebé tots els mitjans de premsa van recórrer als titulars més grans per desqualificar l’acció dels indignats.

La informació que van difondre es va elaborar a gust i mesura dels poderosos. Ho fan habitualment, però en els moments més crítics es nota més.

Van qualificar d’assetjament als diputats el conjunt de la protesta. Van assegurar que es tractava d’un “atac contra la democràcia” i van arribar a  comparar l’acció dels manifestants amb la dels colpistes del 23F!.

El que costa més, no obstant, és fer-se a la idea i assumir com a normal l’actitud de col·legues voluntàriament desinformats, entossudits en presentar els autors de les agressions com a víctimes de qui realment les pateix.

“La policia es va veure obligada a desallotjar...”, “las fuerzas de seguridad del Estado tuvieron que intervenir...”. Quantes vegades hem d’escoltar frases com aquestes per part de professionals de la informació quan han de fer referència a càrregues policials contra persones que exerceixen el seu dret a manifestar-se.

Cal fer-ho d’aquesta manera? Si no tenen cap altre font que l’oficial, no es podrien limitar a dir “la policia va carregar” o “va desallotjar”, sense necessitat de presentar el fet com una necessitat?

I quan s’informa sobre els ferits? Sovint es parla de respostes de les forces de l’ordre als atacs per part de manifestants,  de contusionats d’un i altre costat. Algú ha vist alguns indignats arrossegant un mosso d’esquadra per l’asfalt? O policies tirats pel terra rebent cops per part de gent del 15M?  És tant complicat explicar el que és evident?

Vídeos sobre les actuacions de la policia per fer fora de casa a famílies víctimes de desnonaments, o de les càrregues i apallissaments durant aquest mes d’agost a Madrid, posen en evidència que la utilització de la força no respon gairebé mai a cap necessitat de la ciutadania, sinó a la simple voluntat política d’atonyinar persones que defensen el que necessiten per viure o expressen la seva disconformitat amb el poder administratiu i econòmic.

Fa vergonya, d’altra banda, que siguin tantes les vegades que només les gravacions realitzades per ciutadans, amb les seves càmeres domèstiques i telèfons mòbils, publicades a la xarxa, hagin estat els mitjans indispensables per a la difusió d’informació gràfica fiable sobre les agressions contra els indignats.

El moviment del 15M ha estat present durant aquest estiu a nombrosos indrets. Els motius pels quals va néixer es fan més i més evidents per a tothom. L’anunci de canvis a la Constitució per poder exigir més sacrificis a la gent normal afegeix motius per a la indignació. Previsiblement el 15M retornarà reforçat, amb més suport i amb un nou aspecte a places i carrers durant la propera tardor. Esperem-ho i desitgem també que els governants no vulguin alliçonar-lo amb un càstig exemplar.

Jocs d'interessos

Costa entendre la poca vergonya que exhibeixen sovint molts professionals de la política quan contraposen els interessos de la ciutadania amb els del seu partit.

“Hay que estar con el país antes que con el partido”, va dir no fa gaire José Bono per fer veure la conveniència, en aquests moments de crisi, d’un govern de coalició del PSOE amb del PP.

El cap de llista de CiU per a les properes eleccions generals, Josep Antoni Duran Lleida, va recollir la idea del president del Congrés dels Diputats, va demanar un “gran pacte d’Estat” que inclogui també a CiU i PNB i va insistir en la necessitat de “deixar de costat els interessos partidaris”.

Són tantes i tantes les ocasions en les que “dirigents” i “líders” s’expressen en aquests termes que cal concloure que tenen molt assumida, com a cosa normal, la manca de coincidència entre els seus interessos i els de la població.

Habitualment, les “raons” polítiques, per ells, són consideracions que tenen poc a veure amb les necessitats vitals de la ciutadania. Són arguments fonamentats en correlacions de forces, en la possibilitat d’obtenir el suport d’algú, en l’oportunitat de pactar un intercanvi de favors i, en molts casos, en la pura i simple disciplina de vot.

Després lamenten el desprestigi social de “l’activitat política”.

El PSC posposa el debat. El deixa per després de les eleccions.

El debat els espanta. Es diria que per això han decidit ajornar el seu congrés. La confrontació d’idees els sembla incompatible amb la preparació d’una “bona campanya electoral”.

Els socialistes catalans preveien celebrar el seu 12è congrés entre els dies 28 i 30 d’octubre, però la decisió de Rodríguez Zapatero d’anticipar les eleccions generals al 20N ha fet que la seva executiva decideixi canviar les dates. Els delegats es reuniran a mitjans de desembre i així podran fer balanç de totes les derrotes electorals.  

Si la política, per ells, fos una activitat intel·ligent, innovadora, enriquidora del pensament, sens dubte considerarien que els seus debats pre-congressuals i congressuals els ajudarien a veure millor, a recollir les preocupacions reals de la ciutadania normal, difondre idees, mobilitzar i engrescar el seus militants i seguidors en projectes farcits de possibles solucions.

Però no. La direcció del PSC i bona part de la gent que els atorga confiança té ben assumida la idea segons la qual els mesos precedents a qualsevol convocatòria electoral cal dedicar-los a la repetició d’un seguit de lemes, a penjar per tot arreu les cares dels candidats que coneixem de sobres, als missatges buits de contingut, a la polèmica estèril centrada en la darrera declaració d’un adversari que de vegades no és ni tan sols demòcrata i a demanar, d’això no se’n obliden mai, el “vot útil”.

Més enllà dels resultats, algú guarda algun record interessant de la seva campanya electoral?

És lògic que no creguin en la democràcia participativa. Protegeixen com poden els seus despatxos i cadires, però, ja que diuen ser d’esquerres, no els hauria de resultar inconcebible que les setmanes anteriors al que monòtonament anomenen “festa de la democràcia” els servissin per parlar del que inquieta a les persones que viuen de la seva feina o d’una pensió.

Si no ho fan d’aquesta manera, després que no es queixin de que la ciutadania no senti cap mena d'afecte pels polítics.

Gran inquietud entre els diputats per mantenir la vigilància sobre la corrupció

"El pròxim ple del Parlament de Catalunya, que es farà els dies 6 i 7 de juliol, inclourà la designació del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), amb l’objectiu de cobrir la vacant que va deixar David Martínez Madero en morir sobtadament el  21 de gener passat, segons que han acordat avui la mesa i la junta de portaveus". Els honorables diputats es donen pressa, com es pot veure. Podrien deixar el tema per després de vacances, però han decidit sacrificar-se de nou. Tot plegat es tracta només que d'evitar que proliferin els casos de corrupció. La representació del poble els pesa i els agobia. Es mereixen un descans, però ells, a pesar que encara no han passat ni sis mesos des de la mort d'en Martínez Madero, han decidit començar a pensar en la necessitat de trobar-li un substitut.

CONFUSIÓ ENTRE SOCIALISTES

HE REBUT UN TEXT SOBRE EL DEBAT INTERN QUE HI HA AL PSC. PROCEDEIX, SEGONS DIUEN, D'UN "GRUP DE MILITANTS I SIMPATITZANTS SOCIALISTES NASCUT A LES XARXES SOCIALS PER RECUPERAR EL SENTIT ORIGINAL DE LA MILITÀNCIA SOCIALISTA".

ELS HE FET ARRIBAR LA MEVA IMPRESSIÓ EN UN BREU COMENTARI.

ÉS AQUEST:

Penso que el PSC i el PSOE tenen, sobre tot, un problema d'ordre estratègic, més que organitzatiu.
Els discursos, textos, propaganda, comunicacions... que es difonen des del PSC no transmeten mai la il·lusió en la possibilitat d'aconseguir un nou ordre de coses. Sovint transmeten missatges buits ("m'agrada barcelona"). Com a molt es parla de cohesió social, d'eficàcia, de lideratges, de progrés, de creixement econòmic, de gestió... però mai d'igualitarisme. Entenc que els socialistes han de defensar un projecte socialista, radicalment democràtic i socialista. Un projecte allunyat del poder que dona l'acumulació de capital i la concentració de poder administratiu en mans d'unes poques persones. Al meu entendre, caldria que els socialistes deixessin de competir amb la dreta sobre la millor manera de donar impulsos a l'economia de mercat. Cal que reclamin i facin possible un sector públic més i més potent, millores substancials per a qui viu de les rendes del treball, comfort per a tot aquell que es veu obligat a viure de prestacions socials...

Si els socialistes proposen i apliquen polítiques de dretes, la gent deixa de votar a l'esquerra.

EL TEXT DE REFERÈNCIA ÉS EL SEGÜENT:

Més PSC: per un partit en xarxa
Les dues darreres derrotes electorals del Partit dels Socialistes de
Catalunya han fet evident allò que alguns militants fa temps que dèiem a
les agrupacions: que el PSC està deixant de servir per expressar
políticament allò que la majoria dels catalans d'esquerres pensen i
demanen a les institucions que facin, en un temps crisi i canvi de
paradigma social. Davant de la desfeta, el partit ha d'analitzar la
situació, elaborar respostes i triar totes les persones que les explicaran
a la ciutadania. En primera fila no hi pot haver cap dels principals
dirigents que han dut el PSC fins a aquesta situació: valorem la tasca
feta i necessitem la seva experiència, però ara els demanem que deixin pas
als nous lideratges que sortiran del procés de renovació que estem
engegant. Si fem un veritable congrés des de baix, el proper primer
secretari o primera secretària serà algú que encara no coneixem. Però això
no és el més important, perquè només amb un canvi de cares no haurem
aconseguit res: el que cal transformar abans que res és el funcionament de
l'organització, per fer aflorar tota la nostra intel·ligència compartida
que durant massa temps ha estat desaprofitada en imposar una espiral de
silenci basada en arguments d'autoritat interna. Volem, i ara necessitem,
un partit en xarxa. I no estem parlant d'Internet, encara que la web i les
xarxes socials ens puguin ser molt útils per comunicar-nos i compartir
idees: el que cal és adaptar l'estructura de la nostra organització als
militants de tota edat i condició que volem treballar com a activistes en
aquesta societat de la informació i el coneixement. Aplanem l'organització
El PSC ha de deixar de ser una piràmide per convertir-se en un rizoma.
Treiem atribucions a les federacions per generar un model més pla, menys
burocràtic, amb més autonomia per a les agrupacions i més veu als
militants. Les agrupacions han de dirigir les seves campanyes electorals a
l'àmbit municipal i triar els seus candidats d'una forma més simple i
transparent. Una estructura més difícil de dominar, sí, però no impossible
de dirigir, sinó més creativa, més viva, més exigent. Limitació de mandats
Recuperem la consciència que en els càrrecs s'està de pas. Fem també una
aposta radical per limitar la multiplicitat de càrrecs, basada en el
principi "una persona, una responsabilitat". No més de dos mandats a tots
els nivells de l'organització i per als càrrecs públics. Tenim un gran
partit, amb molts militants ben preparats. Repartir joc ens portarà a una
organització més intel·ligent, més dinàmica, evitant els efectes perversos
de l'acomodació a les cadires de la representació institucional. Donem
exemple a la societat, i confiem plenament en la nostra gent. Una manera
millor de fer política
Fem polítiques autoexigents, explicables des del primer moment perquè
responen a un plantejament racional i ètic de la política, perquè no es
deixen sacsejar pel serpentejant moviment dels estudis de mercat: la
mercadotècnia no pot relegar les conviccions i els valors, sinó que ha de
servir per transmetre'ls. I per això cal un partit amb molt capital social
de pont, un partit obert i transparent que interactuï eficaçment amb una
societat cada cop més complexa. Més llibertat, més creativitat
Necessitem una organització que estimuli els canals creatius i de debat, i
que obeeixi a les conclusions que se n'extreguin. Fomentem grups
d'activistes que puntualment puguin desenvolupar projectes transversals,
que sobrepassin les rígides estructures verticals basades en els càrrecs.
S'ha de donar més pes i independència a les comissions sectorials,
equiparant-les a les agrupacions territorials. També cal eliminar tota
trava burocràtica per constituir qualsevol forma d'associació interna amb
total transparència. Un altre tipus de lideratge
Els lideratges col·laboratius basats en la cultura de l'esforç, en la
humilitat i en la voluntat de servei limitaran les exageracions dels
principis i arguments d'autoritat. Explotem les immenses potencialitats
del nostre projecte construint un ambient de confiança en què els equips
capaços i dinàmics puguin desenvolupar la seva feina. Les persones han de
prendre el poder, omplint de creativitat els aparells, endollant-los a la
realitat. Transparència
Donem a la ciutadania un missatge clar de gestió ètica. Cada any rendirem
comptes públics de totes les nostres fonts de finançament i explicarem les
prioritats de la despesa de l'aparell, els costos reals de les campanyes,
els sous dels dirigents, etc. Simplifiquem la reglamentació interna, i
eliminem l'obscurantisme de determinats reglaments, difícils de trobar i
d'entendre. Creixem de baix a dalt
Invertim la lògica dels processos congressuals: fem que les assemblees
d'agrupació siguin abans i no després del Congrés Nacional. Fins ara, els
equips de direcció de les agrupacions es triaven un cop escollida
l'executiva nacional. Farem que a les assemblees de preparació del congrés
les agrupacions escullin ja els seus equips. Militància autoexigent
Superar un model de partit basat en el control dels militants també
requereix una militància que no delegui la seva responsabilitat en la
direcció. Cadascú ha d'intentar ser la projecció d'allò que defensem per a
la nostra societat. Per assumir el repte de la militància real hem d'estar
disposats a ser bon ciutadà i veí, a aprendre, discutir, demanar, donar,
contradir i ser lleial, amb aquella vella noció de lleialtat que és capaç
d'obeir la bona direcció i advertir dels errors. Aplicació dels principis
federalistes
Sempre ens hem definit com un partit independent i sobirà. Ara és el
moment de demostrar-ho, constituint un grup parlamentari propi al Congrés
i al Senat per poder expressar en aquestes cambres tot allò que defensem.
Tampoc no cal ja incorporar ja les sigles del PSOE al nostre nom, perquè
la unitat assolida el 1977 està plenament consolidada i, a data d'avui, el
PSOE no forma part del PSC sinó que, els socialistes catalans, aplicant la
vella idea d'unió en llibertat, participem en la construcció d'un projecte
comú per a Espanya. Aquestes són les nostres propostes internes per al
debat obert que ens ha de dur fins al proper Congrés Nacional. Tenim
idees, no candidat. I volem compartir-les amb tots els companys i
companyes mitjançant la conversa a la xarxa i sobretot a les agrupacions,
que són les que han de decidir. Tots estem indignats amb la manca
d'autocrítica que ara i en molts moments ha demostrat la direcció del
nostre partit, però ara el que cal és convertir aquesta indignació en
propostes perquè tot canviï de debò. I això ho hem de fer des de dins, des
de baix i des del dia a dia de cadascun de nosaltres. Tots som
responsables tant del passat com del nostre futur.

Democràcia real, ja!

Caldrà que en algun moment sindicats i moviments socials reclamin pensions que permetin viure amb tranquil·litat, millores generalitzades en els nivells salarials, exercici real del dret a l'habitatge, expropiació de la banca i les grans empreses dedicades al subministrament de serveis essencials... Arribarà un dia, esperem que no sigui massa llunyà, en el que es deixi definitivament enrera la simple resistència a les exigències de moderació de rendes del treball, a les retallades socials i a les reformes exigides pels patrons.
Haurà arribat el moment de passar de l'exasperació contra el sistema a l'engrescament i l'esperança en la possibilitat d'aconseguir un nou estat de coses més just, del cabreig a la il·lusió...
Fa anys que es diu que un altre món és possible. Cal dibuixar-lo aquest món.

CORRUPCIÓ FORA DE CONTROL

La lluita contra la corrupció no avança per falta de voluntat política.

És per aquest motiu que l’Oficina Antifrau de Catalunya segueix sense cap des de la mort del seu primer director, el fiscal David Martínez Madero, el passat mes de gener.  Socialistes, convergents i populars “exploren noms” per trobar-ne un substitut. No sembla probable que enllesteixin la seva exploració fins després de les eleccions municipals.  Mentrestant totes les denuncies es troben paralitzades.

Convé recordar que aquest organisme únic en tot l’Estat, l’Oficina Antifrau, es va crear amb el vot en contra de Convergència i Unió i Partit Popular. A València el mateix PP va rebutjar la proposta de crear una institució similar. Van dir que seria uns despesa inútil, “un despilfarro”.

Aquesta actitud explica la tranquil·litat que exhibeixen els implicats en els casos Gürtel, Fabra, Palau i tots aquells que abusen del seu poder econòmic o polític.

L’organisme del Consell d’Europa encarregat d’avaluar el grau de compliment i eficàcia de les mesures anti-corrupció, el GRECO, acaba de fer sonar de nou el senyal d’alerta sobre Espanya. En el seu darrer informe diu que la legislació no garanteix la transparència de les finances dels partits polítics, que el seu endeutament amb els bancs els fa molt vulnerables, que l’opacitat en els comptes dels ajuntaments fa que els riscos de corrupció siguin alts, que el Banc d’Espanya nega la informació sobre crèdits concedits als partits i que aquests no tenen mecanismes de control de les seves finances ni realitzen auditories externes.

És evident que als polítics espanyols els preocupa poc la impunitat amb la que es mouen els corruptes. Tenen altres prioritats, però com deia en Martínez Madero, cal tenir sempre present que la corrupció és una malaltia que es troba dins i fora de l’Administració.

La impunitat de la dreta

Tot fa pensar que la dreta tornarà a sortir sense prendre mal dels procediments judicials oberts per la seva implicació en xarxes de corrupció.

És evident per tothom la implicació dels seus dirigents en el cas Gürtel, però ells tenen abundància de recursos per convertir acusadors en acusats. Són els guanyadors de sempre i així han de seguir les coses, a qualsevol preu. No importa el desprestigi de la justícia ni de cap institució hipotèticament democràtica. Es tracta, ara i sempre, de demostrar qui mana.  

El Tribunal Suprem ha obert judici oral contra el magistrat de l’Audiència Nacional  Baltasar Garzón, per haver ordenat la intervenció de converses telefòniques dels principals  implicats en la trama corrupta, presumptament implicats en el finançament il·legal del PP. El jutge instructor del Suprem Alberto Jorge Barreiro, que ha aconseguit fer seure Garzón en el banc dels acusats, dona gairebé per feta la sentència condemnatòria del seu col·lega.

Es tracta potser d’un dels casos més espectaculars de perversió, si es té en compte la forta personalitat de Garzón, la seva història i la persecució que pateix en diferents fronts.

De mica en mica la dreta espanyola va aconseguint quotes d’impunitat properes a les que exhibeix Silvio Berlusconi. S'ha escrit molt i molt més que es podria explicar. La cosa ve de lluny.

Qui no recorda el cas Naseiro? Va esclatar en la primavera de 1990. Unes escoltes telefòniques inicialment realitzades per investigar narcotràficants havien posat de manifest l’existència de negocis immobiliaris fraudulents destinats a finançar el PP i enriquir personalment algun dels seus dirigents. Van caure en mans d’un jutge demòcrata, Luis Manglano, que va  ordenar la continuïtat de les gravacions i la detenció dels implicats. Aznar i els seus col·laboradors estaven indignats. Van dir que l'enregistrament de les converses entre els implicats havia estat obtingut il·legalment. Els seus portaveus es van afanyar en posar un altre nom a l’escàndol. Li deien “cas Manglano”. Entre els corruptes hi havia un diputat, José Luis Sanchís, i el jutge Manglano va haver de deixar el sumari en mans del Suprem. Què va fer l’alt tribunal? Ordenar la destrucció de les cintes i arxivar el cas per manca de proves.