Qualitat democràtica de les eleccions, sota mínims

La qualitat democràtica de les eleccions al Parlament de Catalunya es troba a un nivell molt baix. Alarmant, a la vista del que es diu des dels mitjans de comunicació públics. Els seus continguts informatius no són fiables. Cada dia, a tots els programes de notícies, de ràdio i televisió, s'assegura que la informació que ofereixen no ha estat seleccionada ni elaborada amb criteris periodistics.

A propòsit de la repressió al Sahara. Preguntes sobre els "Interessos d'Espanya" i el "control de fluxos migratoris"

NO HI HA UN PAM DE NET

Costa molt entendre de vegades el que passa dins del cap de determinades persones. Quin sentiment o idea pot portar el monarca del Marroc i els seus col·laboradors a ordenar l'esclafament d'un camp de persones desarmades? Com es pot mantenir la crida de J. L. R. Zapatero a la disciplina dels militants socialistes per aconseguir que no es solidaritzin amb la població saharaui i posin els "interessos d'Espanya" per sobre dels seus "principis"? Com es pot entendre que els dirigents del PP, que justifiquen i aplaudeixen la destrucció de l'Iraq, es manifestin al carrer en contra de l'actuació del Marroc al Sahara Occidental i diguin ara que els drets humans han de posar-se pel damunt dels interessos espanyols? En què consisteix la "incomoditat" de José Bono davant l'actuació de les forces marroquines a l'ex-colònia espanyola? Quina credibilitat tenen les promeses polítiques d'aquests "líders"? Quina és la naturalesa dels "interessos" d'Espanya al Marroc?  Parlen, entre altres matèries, del "control dels fluxos migratoris". I això en què consisteix? Perquè es volen ignorar aqui, a Europa, els mètodes utilitzats a l'altre costat de l'estret per desanimar als milers de persones que volen passar al nostre continent fugint de la miseria, la violència i l'extrema necessitat? Les forces marroquines han traslladat en diferents ocasions al mig del desert gent detinguda a les linies de les fronteres amb Ceuta i Melilla. Ho han fet quan el govern espanyol els ha demanat col·laboració per reduir la pressió dels immigrants. Es fa dificil suportar tanta hipocresia.

Immobilisme i terrorisme

Es diria que la decisió d’ETA de “suspendre les accions armades” incomoda les direccions dels dos principals partits espanyols.

Assenyalen, lògicament, la necessitat que l’organització terrorista basca “abandoni definitivament les armes i la violència”, però al mateix temps diuen que en el seu darrer comunicat “no hi ha res de positiu” i que el govern ha de mantenir “intacta la seva política antiterrorista”. I remarquen molt una idea: “si no cometen atemptats és perquè no poden”, perquè la pressió policial els ho ha impedit. Algunes persones podrien entendre que conviden els terroristes a demostrar que encara tenen capacitat de fer mal.
Les actituds xulesques no acostumen a ser útils per a la resolució de conflictes, encara que una part se senti forta i carregada de raó.
Una cosa és dir que amb aquest comunicat no hi ha prou i una altra afirmar que res ha canviat. És massa evident que la situació no és la mateixa. La proclamació unànime d’escepticisme oficial davant la nova conjuntura no sembla la més adequada per aconseguir que els terroristes deixin de ser-ho.
Un editorialista de PRISA descobria no fa gaire, una mica tard, la conveniència d’anar més enllà de simplismes segons els quals “ETA controla tot el que fa Batasuna” o que “tot és ETA”, però al mateix temps presentava com a maniobra delictiva la possibilitat que persones de Batasuna es presentin com a candidats a les llistes d’un partit legal com és Eusko Alkartasuna. El costum de pensar per cap aliè porta sovint a la incoherència.
Es diria, com va afirmar fa uns quants anys el president Maragall al Parlament de Catalunya, que hi ha qui prefereix que “ETA segueixi viva com un espantall per justificar l’immobilisme polític”.

Perquè no diuen directament el que són?

Guàrdies privats de seguretat, empleats de societats privades, subcontractistes, agents ... són les denominacions utilitzades gairebé per tota la premsa espanyola quan informa sobre els grups d’homes armats pagats pel govern dels Estats Units per intervenir a l’Iraq.  Preveuen doblar el nombre d’efectius d’aquests petits exèrcits. Aviat seran uns 7000. Mercenaris, era la paraula que sempre s’havia utilitzat per parlar d’aquests individus, però el Departament d’Estat diu que són “agents de seguretat”, que han de protegir els civils dels atacs de les milícies insurgents, i tots els professionals de la informació, llevat d’alguns contestataris incorregibles, adopten el llenguatge dels portaveus governamentals. I per donar més credibilitat al que diuen citen el New York Times...

"Ha arribat el moment de la retirada", s'afirma des de Washington. Els EUA posen punt i final a l’ocupació, proclamen. "Marxen les tropes de combat". Deixaran 50.000 soldats durant un any i mig més, però "només amb la missió d’entrenar les forces de seguretat iraquianes...".

Es tracta d’una retirada parcial, d’un canvi d’estratègia, però això només ho expliquen els pacifistes, que mai van voler entendre el perill que representaven les armes de destrucció massiva amb les que Saddam Husein amenaçava el món sencer ni les connexions del partit Baaz iraquià amb les cèl·lules d’Al Qaeda. Com tampoc volen acceptar com a bona la intervenció militar humanitària a l’Afganistan, per protegir i alliberar les dones d’aquell país, garantir les llibertats democràtiques i lluitar contra el terrorisme, amb bombardejos, assalts i la imprescindible actuació de milícies privades subcontractades. De vegades hi ha víctimes civils, però cal entendre-ho. Són danys colaterals. Els exèrcits es comporten normalment com autèntiques ONG.

Les organitzacions pacifistes s’entossudeixen en explicar que les intervencions militars occidentals a l’Iraq i a l’Afganistan han conduit aquests països cap a l’absoluta barbàrie, sense entendre els progressos econòmics aconseguits i els efectes benèfics que sempre ha tingut per a la comunitat internacional el desenvolupament de la industria armamentística. Ara cal ser, com sempre, més realistes. Haurien de reconèixer els valors humans i morals que inspiren l'existència i activitat d’empreses com Xe-Services (antiga Blackwater), que entrenen i donen feina a desenes de milers de mercenaris.

A propòsit del cas Millet

La pell es fa gruixuda i perdem sensibilitat. Gürtel, Pretoria, ara de nou el cas Millet i el finançament de Convergència... Escàndols que escandalitzen cada cop menys gent.


Els implicats gairebé ni s’esforcen en intentar fer creure que no ho estan. Riuen. I expliquen que ningú no els ha vist robar, que no hi ha proves, que no es podrà demostrar,

En públic ho neguen tot, fins i tot les evidències. En privat, de vegades, uns ens expliquen que és normal que això passi, que el finançament dels partits és un tema que mai ha quedat resolt, que tothom fa igual... Altres, en qualsevol circumstància, adopten el posat arrogant dels senyorets i lamenten que es criminalitzi i es persegueixi la gent amb iniciativa.

Molts d’ells, a més, acostumen a prodigar-se en reflexions sobre ètica, solidaritat, esforç i els valors humans que han de caracteritzar l’activitat política.

No esperen convèncer gairebé ningú.