Es diria que la decisió d’ETA de “suspendre les accions armades” incomoda les direccions dels dos principals partits espanyols.
Assenyalen, lògicament, la necessitat que l’organització terrorista basca “abandoni definitivament les armes i la violència”, però al mateix temps diuen que en el seu darrer comunicat “no hi ha res de positiu” i que el govern ha de mantenir “intacta la seva política antiterrorista”. I remarquen molt una idea: “si no cometen atemptats és perquè no poden”, perquè la pressió policial els ho ha impedit. Algunes persones podrien entendre que conviden els terroristes a demostrar que encara tenen capacitat de fer mal.
Les actituds xulesques no acostumen a ser útils per a la resolució de conflictes, encara que una part se senti forta i carregada de raó.
Una cosa és dir que amb aquest comunicat no hi ha prou i una altra afirmar que res ha canviat. És massa evident que la situació no és la mateixa. La proclamació unànime d’escepticisme oficial davant la nova conjuntura no sembla la més adequada per aconseguir que els terroristes deixin de ser-ho.
Un editorialista de PRISA descobria no fa gaire, una mica tard, la conveniència d’anar més enllà de simplismes segons els quals “ETA controla tot el que fa Batasuna” o que “tot és ETA”, però al mateix temps presentava com a maniobra delictiva la possibilitat que persones de Batasuna es presentin com a candidats a les llistes d’un partit legal com és Eusko Alkartasuna. El costum de pensar per cap aliè porta sovint a la incoherència.
Es diria, com va afirmar fa uns quants anys el president Maragall al Parlament de Catalunya, que hi ha qui prefereix que “ETA segueixi viva com un espantall per justificar l’immobilisme polític”.
