La publicació de sous i patrimonis dels diputats ha aixecat una polseguera innecessària, que distreu l’atenció i dificulta que es pari sobre un dels problemes més greus en el funcionament de gairebé totes les societats que coneixem... per no dir totes: la professionalització de la política, que fa que tanta i tanta gent entengui aquesta activitat no només com a terreny propici per a la satisfacció de les ambicions personals, que ja és prou preocupant, si no com a única i permanent forma de guanyar-se la vida, com a plataforma de llançament cap a activitats més lucratives o com a braç de poderosos grups de pressió.
Està bé que es facin públics els ingressos i propietats de tot aquell que es consideri dipositari de la representació de la voluntat popular, però avui no val la pena entretenir-se gaire en comparacions entre uns i altres. Qui els tingui irregulars, els ingressos i propietats, no els haurà declarat ni els declararà. Costa creure que entre tots els diputats i senadors actuals no hi hagi un capitalista de debò... Cert que en el repartiment de papers de la societat que ens toca viure, els polítics actuen com a servidors disciplinats dels autèntics amos de l’economia, que no acostumen exercir directament les tasques administratives. Les tenen encarregades als governants, encara que s’hagin conegut nombrosos contraexemples.
De moment no s’han descobert antídots contra el verí de la burocràcia ni remeis contra l’addicció a agafar-se amb aferrissament a la cadira del despatx, per miserable que sigui. La corrupció entre governants i càrrecs públics pot tenir una dimensió més gran o més petita, però sempre n’hi ha. La resignació davant d’aquest fet, però, és la pitjor recepta.
La transparència, pel contrari, és bona cosa i en cal molta més. Cal rebaixar fins el nivell zero la tolerància davant qualsevol finançament irregular, intercanvi de favors, atorgament de privilegis, contractació no justificada, licitació manegada, planificació urbanística feta a mida d’interessos privats, desviament de diners públics, subvenció corrupta, endeutament il·legítim, privatització de bens de tothom...
Segur que es pot avançar per aquest camí, que sembla llarg, però caldrà posar mitjans que impedeixin l’acumulació i abús de les eines de poder administratiu. No serà un procés senzill ni és possible descriure en poques paraules com ha de ser, però sí es poden donar si més no algunes pistes sobre línies d’actuació.
Caldria fer impossible, per exemple, la permanència en càrrecs de representació durant períodes massa llargs. La rotació hauria de ser una norma. S’ha de desaparèixer la política com a professió. Governants i representants han de mantenir lligams estrets amb els seus oficis de procedència, per tal de poder reciclar-se i reintegrar-se a la vida laboral en qualsevol moment.
Qualsevol ciutadà ha de poder triar no només una papereta d’un partit cada vegada que es convoquen eleccions, sinó que ha de tenir l’oportunitat real de participar en l’elaboració de programes i llistes de candidats i, després, ha de poder votar en favor de persones concretes, amb llistes obertes.
Cal racionalitzar les campanyes electorals, facilitar l’explicació de programes, garantir la igualtat d’oportunitats, limitar seriosament les despeses en publicitat...
Cal multiplicar els mecanismes de seguiment de l’activitat política de cada representant, a les cambres legislatives, els òrgans de govern i institucions de les que formi part. La revocabilitat d’un càrrec, democràticament regulada, ha de ser una facultat real a disposició de la ciutadania.
La consulta a la població sobre grans decisions han de ser una pràctica freqüent, per part de qualsevol administració, al seu nivell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario