FERMA REACCIÓ SOCIAL DAVANT L'ESPANYA QUE NO ESCOLTA

L'independentisme català compta avui dia amb més suport social que en qualsevol altre moment des del final de la dictadura.

Convindria conèixer la veritable mesura d'aquest suport. En qualsevol cas no hi ha dubte que la manifestació de la Diada d'aquest any es recordarà com a esdeveniment històric. Algunes enquestes indiquen que els partidaris de la independència actualment són majoria, però aquests estudis, ja se sap, només indiquen tendències. Per sortir de dubtes seria necessària una consulta en tota regla, dirigida a tota la ciutadania catalana.

En un moment o un altre es realitzarà. Els dirigents nacionalistes així ho tenen previst.

La formulació de la pregunta donarà lloc a tot tipus de discrepàncies, però més enllà d'aquesta dificultat, la simple convocatòria d'una consulta a Catalunya xocarà de front amb el poder central, que la interpretarà com un desafiament, un pols, destinat a confrontar legitimitats. Si cal buscar fonaments, el nacionalisme espanyol, com és obvi, esgrimeix el de la Constitució, que “es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.

Ara com ara, un referèndum sobre qualsevol qüestió relativa a l'exercici de la sobirania de la nació catalana només podria realitzar-se al marge de la legalitat.
Però la llei de lleis pot canviar. De fet, fa ara un any, es va modificar l'article 135, mitjançant acord entre PSOE i PP, per “estabilitzar”, van dir, els pressupostos de les administracions, generar confiança a Europa i calmar d'aquesta manera “les inquietuds dels mercats”. Tal reforma, pel seu esperit i precipitació, va escandalitzar a molta gent, amb i sense representació parlamentària, però va demostrar que, si es vol, l'adaptació de la carta magna a les exigències d'algun poder es pot realitzar en un plis plas.

Molts catalans de tot tipus i condició miren cap al futur amb entusiasme.

Perceben o intueixen que ara la independència de Catalunya està a l'abast de la mà i que en ella es troba la solució a molts dels problemes quotidians que pateixen com a ciutadans, inclosos alguns dels que es deriven de l'actual crisi.
Pocs haurien dit fa un parell d'anys que el lema central de la manifestació de la Diada seria la reivindicació de Catalunya com a nou estat d'Europa.

La mobilització massiva d’aquest onze de setembre no s’explica només per la voluntat de reivindicar llibertats nacionals. Òbviament, entre els centenars de milers de manifestants que van omplir els carrers del centre de Barcelona hi havia molts ciutadans que necessitaven expressar el seu descontent davant els sacrificis que imposen els governs en benefici dels privilegiats. Molts van sortir al carrer per motius similars als de tots aquells que, quatre dies més tard, van marxar fins la plaça Colon de Madrid per reclamar la restauració dels drets socials que el poder financer i els governs els han arrabassat.

Sembla del tot absurda, no obstant això, l’actitud de qui s’entossudeix en ignorar que el crit reiterat i unànime durant la manifestació de Barcelona va ser només un: Independència.

I resulta si més no preocupant el fet que fora de Catalunya siguin tan pocs els analistes i responsables polítics que reflexionen serenament sobre els motius que han portat a tants defensors tradicionals de l'autonomisme català a declarar-se ara obertament independentistes o, senzillament, sobre les causes per les quals la bandera estelada secessionista ocupa ara en tantes ocasions el lloc de la senyera tradicional.

Què ha ocorregut durant aquests últims anys que hagi accentuat de tal manera la tensió entre Espanya i Catalunya?

Han quedat enrere els temps en els quals el nacionalisme català feia pública en tot moment la seva disposició a facilitar la governabilitat de l'Estat. Més lluny encara han quedat els anys en els quals Jordi Pujol i les seves persones de confiança s'esforçaven a demostrar que el federalisme era la millor forma d'organitzar la vida política a l'Estat espanyol.

L'independentisme organitzat, que a l'inici de la transició tenia un caràcter residual, avui compta amb una implantació més que considerable a tot el territori català.

El catalanisme té arrels profundes, culturals i socials. Si tradicionalment va buscar la comprensió de la resta d'Espanya, avui sembla que ha renunciat a l'intent de convèncer a qui, malgrat els segles de convivència, segueix sense entendre la seva llengua i, com va dir Joan Maragall, no sent la seva veu atronadora.

HAN DE DIR QUE NO SÓN LA MATEIXA COSA, PERQUÈ PER A LA GENT NO ESTÀ CLAR

Costa de creure. El més important que tenen a dir en plena campanya sobre qui voldrien posar al capdavant del govern és això: Rubalcaba no és el mateix que Rajoy.

És com un reconeixement públic de la seva incapacitat per transmetre alguna idea engrescadora, que animi la ciutadania a defensar un projecte o si més no alguna millora.

"Ja sabem -sembla que diguin- que no inspirem cap mena de confiança, però heu de tenir en compte que si governa el candidat de la dreta genuïna la cosa serà encara pitjor. Més val que voteu pel dolent conegut".

El més trist de tot, però, és que efectivament s'anuncia un futur brutal. Per a Catalunya i per a qualsevol altre poble, el pròxim govern, que amb tota seguretat presidirà Rajoy, portarà desastres sense pal·liatius. Previsiblement, el PP privatitzarà encara més l’economia, rebaixarà fins no se sap quins extrems les prestacions socials, obligarà la gent a treballar a canvi de qualsevol salari i sense seguretat en el futur, reimplantarà normes del passat per fer retrocedir els drets de les dones, negarà de manera encara més taxativa la capacitat de les nacions a decidir per elles mateixes, consolidarà els privilegis de l’església catòlica...

Però l’oportunitat de fer-ho li ha servit el PSOE, que no s’ha atrevit a qüestionar ni una mica el poder dels acumuladors de fortunes ni està en condicions de defensar millores per a la gent treballadora. Es diuen socialistes però ja ni recorden el motiu.

Davant el període de foscor que s’acosta, només s’atreveixen a defensar-se i exclamar horroritzats que el que pensa tanta i tanta gent no és veritat: que no són la mateixa cosa.

VIURE DE LA POLÍTICA

La publicació de sous i patrimonis dels diputats ha aixecat una polseguera innecessària, que distreu l’atenció i dificulta que es pari sobre un dels problemes més greus en el funcionament de gairebé totes les societats que coneixem... per no dir totes: la professionalització de la política, que fa que tanta i tanta gent entengui aquesta activitat no només com a terreny propici per a la satisfacció de les ambicions personals, que ja és prou preocupant, si no com a única i permanent forma de guanyar-se la vida, com a plataforma de llançament cap a activitats més lucratives o com a braç de poderosos grups de pressió.

Està bé que es facin públics els ingressos i propietats de tot aquell que es consideri dipositari de la representació de la voluntat popular, però avui no val la pena entretenir-se gaire en comparacions entre uns i altres. Qui els tingui irregulars, els ingressos i propietats, no els haurà declarat ni els declararà. Costa creure que entre tots els diputats i senadors actuals no hi hagi un capitalista de debò... Cert que en el repartiment de papers de la societat que ens toca viure, els polítics actuen com a servidors disciplinats dels autèntics amos de l’economia, que no acostumen exercir directament les tasques administratives. Les tenen encarregades als governants, encara que s’hagin conegut nombrosos contraexemples.

De moment no s’han descobert antídots contra el verí de la burocràcia ni remeis contra l’addicció a agafar-se amb aferrissament a la cadira del despatx, per miserable que sigui. La corrupció entre  governants i càrrecs públics pot tenir una dimensió més gran o més petita, però sempre n’hi ha. La resignació davant d’aquest fet, però, és la pitjor recepta.

La transparència, pel contrari, és bona cosa i en cal molta més. Cal rebaixar fins el nivell zero la tolerància davant qualsevol finançament irregular, intercanvi de favors, atorgament de privilegis, contractació no justificada, licitació manegada, planificació urbanística feta a mida d’interessos privats, desviament de diners públics, subvenció corrupta, endeutament il·legítim, privatització de bens de tothom...

Segur que es pot avançar per aquest camí, que sembla llarg, però caldrà posar mitjans que impedeixin l’acumulació i abús de les eines de poder administratiu. No serà un procés senzill ni és possible descriure en poques paraules com ha de ser, però sí es poden donar si més no algunes pistes sobre línies d’actuació.

Caldria fer impossible, per exemple, la permanència en càrrecs de representació durant períodes massa llargs. La rotació hauria de ser una norma. S’ha de desaparèixer la política com a professió. Governants i representants han de mantenir lligams estrets amb els seus oficis de procedència, per tal de poder reciclar-se i reintegrar-se a la vida laboral en qualsevol moment.

Qualsevol ciutadà ha de poder triar no només una papereta d’un partit cada vegada que es convoquen eleccions, sinó que ha de tenir l’oportunitat real de participar en l’elaboració de programes i llistes de candidats i, després, ha de poder votar en favor de persones concretes, amb llistes obertes.

Cal racionalitzar les campanyes electorals, facilitar l’explicació de programes, garantir la igualtat d’oportunitats, limitar seriosament les despeses en publicitat...

Cal multiplicar els mecanismes de seguiment de l’activitat política de cada representant, a les cambres legislatives, els òrgans de govern i institucions de les que formi part. La revocabilitat d’un càrrec, democràticament regulada, ha de ser una facultat real a disposició de la ciutadania.

La consulta a la població sobre grans decisions han de ser una pràctica freqüent, per part de qualsevol administració, al seu nivell.

ANUNCI DE CÀSTIG SOBRE ELS INDIGNATS

El departament d’Interior de la Generalitat farà públiques ben aviat acusacions formals contra algunes de les persones que han participat en les mobilitzacions dels indignats.

El passat 9 d’agost el conseller Felip Puig va explicar que els Mossos d’Esquadra i la fiscalia havien treballat en la identificació dels organitzadors de la manifestació del 15 de juny a les portes del parc de la Ciutadella i del “bloqueig al Parlament”.

Va dir que cap al mes de setembre hi hauria novetats. Caldrà veure de quina naturalesa seran, però per començar a fer-se una idea, convé recordar el que deien el mateix Felip Puig i el president Artur Mas després dels desallotjaments de plaça Catalunya i dels accessos al Parc de la Ciutadella, el passats mesos de maig i juny.

Van assegurar que hi van haver episodis d’extrema violència i “ganes ferotges de batalla campal”, per part dels indignats.  Els mossos, segons ells, van haver de fer front a una nova “kale borroka”. Van parlar de “guerrilla urbana”, de “professionals del desordre públic i el trencament de la convivència”. Recorden? Semblava que havien perdut el sentit de la mesura.

No es tracta d’ignorar l’actitud lamentable d’alguns individus que intenten trencar gratuïtament el caràcter pacífic tant de manifestacions de protesta com de determinades celebracions. Gent exaltada i fins i tot una mica malalta n’hi ha a tot arreu, però se suposa que quan un governant vol explicar una operació policial de grans dimensions ho fa per justificar una acció proporcional a un fenomen realment seriós i no per referir-se a fets anecdòtics.

Què haurien dit si una part més o menys significativa dels milers de persones que hi havia a la Plaça de Catalunya el 27 de maig, o a la vora del Parlament els dies 14 i 15 hagués estat efectivament disposada a recórrer a la violència? Imaginen què hauria passat si, posem per cas, entre els concentrats hi hagués realment un nombre significatiu de gent disposada a defensar-se organitzadament de les càrregues de la policia?

Com haurien qualificat una explosió social de violència similar a la viscuda aquest agost a diferents ciutats del Regne Unit? Haurien de reservar alguna paraula, algun qualificatiu, per si un dia d’aquests la desesperació de joves sense futur s’expressa de manera similar a algunes poblacions espanyoles.  

Perquè aquesta obstinació de presentar els indignats com a un moviment format per gent perillosa?

Se sap que el 15 de juny hi va haver algú que va insultar i empènyer el diputat cec Josep Maria Llop, que altres van escopir i pintar el clatell d’en Joan Boada i que probablement els mateixos van fer una creu a la jaqueta de la Montserrat Tura. Era gent elemental i primària, evidentment. Però què més va passar a banda de les accions d’una petita colla de brètols que potser no eren res més que provocadors? Tura, Boada i Puig saben molt bé que també n'hi ha d’això. Sembla ser que, a més, una pedra va caure sobre el cos de Celestino Corbacho. Potser si, però no consta que l’ex-ministre prengués mal.

I què més? Res més ressenyable. La immensa majoria de les persones que es trobaven en aquells carrers des de la tarda anterior eren pacífiques, civilitzades i normals. Tant o més normals que els honorables diputats als qui simbòlicament barraven el pas. Ho feien quan la cambra parlamentària es disposava a imposar sacrificis econòmics extraordinaris a la població. Mesures serioses de retall de prestacions socials i sanitàries, a banda de la permanent protecció dels interessos dels autèntics responsables de la crisi.

Felip Puig, en seu parlamentària, va anunciar la creació d’una nova unitat permanent dels Mossos d’Esquadra contra els antisistema. Va informar sobre la dedicació en exclusiva d’un fiscal i dos comissaris a la investigació dels fets. Va parlar de gent que “utilitza barroerament un moviment social per intentar trencar el sistema i avortar les nostres institucions, amb violència desbordant, de grups que “tiren la pedra i aixequen les mans”, especialment perillosos perquè "mobilitzen molta gent" i "difonen informacions falses".

“Anirem a totes”, va dir.

Només els sectaris poden creure en l’existència de “professionals del desordre públic i la violència urbana” que va assenyalar Felip Puig. Si hi hagués professionals, hi hauria d’haver empresa, organització que remuneri, negoci, beneficis...

És absurda i evidentment falsa aquesta suposició, però el conseller insistia i va anar fent el “farol” cada cop més gros. Va arribar a dir literalment que cal detenir els antisistema “que utilitzen avenços tecnològics per organitzar-se criminalment i actuar de manera delictiva”. Quina dirà aquest setembre?

I perquè no hi ha ni un sol diputat que hagi fet el gest de posar una mica les coses al seu lloc? Més aviat el contrari. Es van limitar a condemnar unànimement l’acció de protesta davant el Parlament, ho van qualificar com un atemptat greu contra la democràcia i li van retreure al conseller la manca de protecció de la seva seguretat. Es veu que no n'hi havia prou amb el tancament del Parc de la Ciutadella, el desplegament de  400 mossos a la zona, els 8 helicòpters, furgones per tot arreu, fins i tot per traslladar diputats, i l’acció irregular de policies convenientment disfressats de “manifestants radicals”.

Governants i parlamentaris sembla que de vegades es fiquin en un concurs  per veure qui la diu més grossa.

Probablement els irrita l’extensió d’una idea nascuda del moviment dels indignats: “Ningú, ningú, ningú no ens representa”. Però això no justifica que s’enredin en aquesta cadena de despropòsits, en la que també hi juguen un paper important els mitjans de comunicació.

Hi ha dies, realment, en els que l’ofici d’informar es torna miserable.

Sovint veiem com editorialistes i tertulians deformen deliberadament la naturalesa del moviment dels indignats i ignoren el seu caràcter indiscutiblement pacífic.

El 16 de juny, gairebé tots els mitjans de premsa van recórrer als titulars més grans per desqualificar l’acció dels indignats.

La informació que van difondre es va elaborar a gust i mesura dels poderosos. Ho fan habitualment, però en els moments més crítics es nota més.

Van qualificar d’assetjament als diputats el conjunt de la protesta. Van assegurar que es tractava d’un “atac contra la democràcia” i van arribar a  comparar l’acció dels manifestants amb la dels colpistes del 23F!.

El que costa més, no obstant, és fer-se a la idea i assumir com a normal l’actitud de col·legues voluntàriament desinformats, entossudits en presentar els autors de les agressions com a víctimes de qui realment les pateix.

“La policia es va veure obligada a desallotjar...”, “las fuerzas de seguridad del Estado tuvieron que intervenir...”. Quantes vegades hem d’escoltar frases com aquestes per part de professionals de la informació quan han de fer referència a càrregues policials contra persones que exerceixen el seu dret a manifestar-se.

Cal fer-ho d’aquesta manera? Si no tenen cap altre font que l’oficial, no es podrien limitar a dir “la policia va carregar” o “va desallotjar”, sense necessitat de presentar el fet com una necessitat?

I quan s’informa sobre els ferits? Sovint es parla de respostes de les forces de l’ordre als atacs per part de manifestants,  de contusionats d’un i altre costat. Algú ha vist alguns indignats arrossegant un mosso d’esquadra per l’asfalt? O policies tirats pel terra rebent cops per part de gent del 15M?  És tant complicat explicar el que és evident?

Vídeos sobre les actuacions de la policia per fer fora de casa a famílies víctimes de desnonaments, o de les càrregues i apallissaments durant aquest mes d’agost a Madrid, posen en evidència que la utilització de la força no respon gairebé mai a cap necessitat de la ciutadania, sinó a la simple voluntat política d’atonyinar persones que defensen el que necessiten per viure o expressen la seva disconformitat amb el poder administratiu i econòmic.

Fa vergonya, d’altra banda, que siguin tantes les vegades que només les gravacions realitzades per ciutadans, amb les seves càmeres domèstiques i telèfons mòbils, publicades a la xarxa, hagin estat els mitjans indispensables per a la difusió d’informació gràfica fiable sobre les agressions contra els indignats.

El moviment del 15M ha estat present durant aquest estiu a nombrosos indrets. Els motius pels quals va néixer es fan més i més evidents per a tothom. L’anunci de canvis a la Constitució per poder exigir més sacrificis a la gent normal afegeix motius per a la indignació. Previsiblement el 15M retornarà reforçat, amb més suport i amb un nou aspecte a places i carrers durant la propera tardor. Esperem-ho i desitgem també que els governants no vulguin alliçonar-lo amb un càstig exemplar.

Jocs d'interessos

Costa entendre la poca vergonya que exhibeixen sovint molts professionals de la política quan contraposen els interessos de la ciutadania amb els del seu partit.

“Hay que estar con el país antes que con el partido”, va dir no fa gaire José Bono per fer veure la conveniència, en aquests moments de crisi, d’un govern de coalició del PSOE amb del PP.

El cap de llista de CiU per a les properes eleccions generals, Josep Antoni Duran Lleida, va recollir la idea del president del Congrés dels Diputats, va demanar un “gran pacte d’Estat” que inclogui també a CiU i PNB i va insistir en la necessitat de “deixar de costat els interessos partidaris”.

Són tantes i tantes les ocasions en les que “dirigents” i “líders” s’expressen en aquests termes que cal concloure que tenen molt assumida, com a cosa normal, la manca de coincidència entre els seus interessos i els de la població.

Habitualment, les “raons” polítiques, per ells, són consideracions que tenen poc a veure amb les necessitats vitals de la ciutadania. Són arguments fonamentats en correlacions de forces, en la possibilitat d’obtenir el suport d’algú, en l’oportunitat de pactar un intercanvi de favors i, en molts casos, en la pura i simple disciplina de vot.

Després lamenten el desprestigi social de “l’activitat política”.

El PSC posposa el debat. El deixa per després de les eleccions.

El debat els espanta. Es diria que per això han decidit ajornar el seu congrés. La confrontació d’idees els sembla incompatible amb la preparació d’una “bona campanya electoral”.

Els socialistes catalans preveien celebrar el seu 12è congrés entre els dies 28 i 30 d’octubre, però la decisió de Rodríguez Zapatero d’anticipar les eleccions generals al 20N ha fet que la seva executiva decideixi canviar les dates. Els delegats es reuniran a mitjans de desembre i així podran fer balanç de totes les derrotes electorals.  

Si la política, per ells, fos una activitat intel·ligent, innovadora, enriquidora del pensament, sens dubte considerarien que els seus debats pre-congressuals i congressuals els ajudarien a veure millor, a recollir les preocupacions reals de la ciutadania normal, difondre idees, mobilitzar i engrescar el seus militants i seguidors en projectes farcits de possibles solucions.

Però no. La direcció del PSC i bona part de la gent que els atorga confiança té ben assumida la idea segons la qual els mesos precedents a qualsevol convocatòria electoral cal dedicar-los a la repetició d’un seguit de lemes, a penjar per tot arreu les cares dels candidats que coneixem de sobres, als missatges buits de contingut, a la polèmica estèril centrada en la darrera declaració d’un adversari que de vegades no és ni tan sols demòcrata i a demanar, d’això no se’n obliden mai, el “vot útil”.

Més enllà dels resultats, algú guarda algun record interessant de la seva campanya electoral?

És lògic que no creguin en la democràcia participativa. Protegeixen com poden els seus despatxos i cadires, però, ja que diuen ser d’esquerres, no els hauria de resultar inconcebible que les setmanes anteriors al que monòtonament anomenen “festa de la democràcia” els servissin per parlar del que inquieta a les persones que viuen de la seva feina o d’una pensió.

Si no ho fan d’aquesta manera, després que no es queixin de que la ciutadania no senti cap mena d'afecte pels polítics.

Gran inquietud entre els diputats per mantenir la vigilància sobre la corrupció

"El pròxim ple del Parlament de Catalunya, que es farà els dies 6 i 7 de juliol, inclourà la designació del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), amb l’objectiu de cobrir la vacant que va deixar David Martínez Madero en morir sobtadament el  21 de gener passat, segons que han acordat avui la mesa i la junta de portaveus". Els honorables diputats es donen pressa, com es pot veure. Podrien deixar el tema per després de vacances, però han decidit sacrificar-se de nou. Tot plegat es tracta només que d'evitar que proliferin els casos de corrupció. La representació del poble els pesa i els agobia. Es mereixen un descans, però ells, a pesar que encara no han passat ni sis mesos des de la mort d'en Martínez Madero, han decidit començar a pensar en la necessitat de trobar-li un substitut.