La impunitat de la dreta

Tot fa pensar que la dreta tornarà a sortir sense prendre mal dels procediments judicials oberts per la seva implicació en xarxes de corrupció.

És evident per tothom la implicació dels seus dirigents en el cas Gürtel, però ells tenen abundància de recursos per convertir acusadors en acusats. Són els guanyadors de sempre i així han de seguir les coses, a qualsevol preu. No importa el desprestigi de la justícia ni de cap institució hipotèticament democràtica. Es tracta, ara i sempre, de demostrar qui mana.  

El Tribunal Suprem ha obert judici oral contra el magistrat de l’Audiència Nacional  Baltasar Garzón, per haver ordenat la intervenció de converses telefòniques dels principals  implicats en la trama corrupta, presumptament implicats en el finançament il·legal del PP. El jutge instructor del Suprem Alberto Jorge Barreiro, que ha aconseguit fer seure Garzón en el banc dels acusats, dona gairebé per feta la sentència condemnatòria del seu col·lega.

Es tracta potser d’un dels casos més espectaculars de perversió, si es té en compte la forta personalitat de Garzón, la seva història i la persecució que pateix en diferents fronts.

De mica en mica la dreta espanyola va aconseguint quotes d’impunitat properes a les que exhibeix Silvio Berlusconi. S'ha escrit molt i molt més que es podria explicar. La cosa ve de lluny.

Qui no recorda el cas Naseiro? Va esclatar en la primavera de 1990. Unes escoltes telefòniques inicialment realitzades per investigar narcotràficants havien posat de manifest l’existència de negocis immobiliaris fraudulents destinats a finançar el PP i enriquir personalment algun dels seus dirigents. Van caure en mans d’un jutge demòcrata, Luis Manglano, que va  ordenar la continuïtat de les gravacions i la detenció dels implicats. Aznar i els seus col·laboradors estaven indignats. Van dir que l'enregistrament de les converses entre els implicats havia estat obtingut il·legalment. Els seus portaveus es van afanyar en posar un altre nom a l’escàndol. Li deien “cas Manglano”. Entre els corruptes hi havia un diputat, José Luis Sanchís, i el jutge Manglano va haver de deixar el sumari en mans del Suprem. Què va fer l’alt tribunal? Ordenar la destrucció de les cintes i arxivar el cas per manca de proves.